Fuck the EU! Tal va ser l’exabrupte de l’alta funcionària del Departament d’Estat, la sinistra Victoria Nuland, proferit el febrer de 2014, pocs dies abans que una insurrecció armada a Kíev derroqués el govern de Ianukòvitx i frustrés l’acord entre la Unió Europea (UE) i Rússia per a la convocatòria d’unes eleccions anticipades i la sortida consensuada de la crisi política ucraïnesa. La resta d’esdeveniments és tristament coneguda: el nou règim del Maidan va acabar de rehabilitar el banderisme i va empènyer Ucraïna cap a l’OTAN, provocant una reacció de la part russòfila del país, la guerra civil i la seva posterior conversió en una guerra proxy a gran escala entre l’OTAN i Rússia.

Era llavors, fa més d’una dècada, un temps en què encara podia pensar-se que la contradicció entre la UE i els Estats Units tenia un rol significatiu en el desenvolupament dels esdeveniments mundials, que la UE realment representava la potencialitat d’uns alineaments internacionals, per més imperialistes que fossin, diferents dels que propugnava l’atlantisme i els Estats Units. Aquell temps ja va passar. Avui una nova onada d’histèria bel·licista recorre la UE. Cap novetat, excepte potser el desvergonyiment amb què els seus promotors, tot l’establishment polític i mediàtic de la UE, ens intenten convèncer que seguir fil per randa la política dels funcionaris ianquis que antany maleïen la UE és ara la quinta essència de l’europeisme i de l’autonomia estratègica respecte als Estats Units. El proletariat revolucionari no té cap interès en rescatar el monstre imperialista nonat de l’europeisme, cadàver que jeu, juntament amb centenars de milers més, entre el fang de les trinxeres del Donbàs. El proletariat revolucionari sí que està interessat en què almenys els seus explotadors no el prenguin per imbècil.

Europa i la gran estratègia imperial ianqui

Sens dubte, avui el bloc atlantista pateix una important crisi política. No obstant això, per entendre el seu veritable origen i fisonomia hem d’allunyar-nos del shock mediàtic induït amb què intenten atontar-nos per prendre, per contra, perspectiva històrica i estratègica. Més enllà de mistificacions xovinistes sobre el mil·lenari somni europeu, l’europeisme com a projecte concret de construcció política neix en unes circumstàncies històriques molt determinades. Certament, la destrucció provocada per la Segona Guerra Mundial és fonamental per entendre l’europeisme, però si només ens atenim a aquest marc general no deixem d’estar davant d’una altra mistificació per embellir-lo com a suposat projecte de pau. El cert és que abans que es produís la Declaració Schuman de 1950 i s’acordés la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer el 1951, celebrats com a actes fundacionals de la UE, una sèrie de decisions i processos fonamentals ja s’havien pres i estaven en marxa. La reconfiguració de la dinàmica econòmica entre els Estats Units i Europa amb el Pla Marshall, la negativa estatunidenca a una Alemanya unificada, neutral i desmilitaritzada i la consegüent Guerra Freda, així com la formació de l’OTAN el 1949, conformen el veritable marc polític concret que precedeix i en el qual s’incuba el projecte europeista. És a dir, l’hegemonia ianqui sempre va ser la premissa de l’europeisme realment existent.

A finals de la dècada de 1940 Europa jeia en runes, amb els seus vells imperis exhausts o totalment derrotats. Per contra, els Estats Units no només estaven intactes, sinó que la guerra li havia reportat enormes beneficis, representant ara la meitat de l’economia mundial i amb una clara primacia militar (a la seva indiscutida superioritat aeronaval s’hi unia llavors el monopoli atòmic). Alhora, els horrors de la barbàrie imperialista, que a la guerra havia sumat l’ocupació i el genocidi feixistes, havien atorgat un prestigi sense precedents al moviment comunista i a la Unió Soviètica. L’Estat soviètic, tot i que exhaust i durament colpejat, havia sobreviscut victoriós a la prova de la guerra i les seves tropes acampaven al centre d’Europa. La seva extrema debilitat, així com la palpable amenaça existencial de la revolució proletària, és el que va fer que les burgesies europees se sotmetessin de bon grat al poder sense precedents dels Estats Units. Aquest conjunt de circumstàncies va permetre que durant unes dècades l’imperialisme ianqui es convertís en capitalista col·lectiu mundial, al voltant del qual es van cohesionar els vells imperis europeus. Washington va ser capaç d’adoptar decisions que anaven més enllà de la màxima rendibilitat immediata de tals o tals altres capitals estatunidencs, i inclús podien implicar el sacrifici momentani d’aquesta rendibilitat immediata, en favor d’estratègies a llarg termini. No és aquest el lloc per detallar la història d’aquestes decisions ni aprofundir en les interessants implicacions teòriques que emanen del fet que l’imperialisme assolís el seu probable zenit històric des de la negació conscient d’algunes tendències espontànies bàsiques del capital. Tampoc no ho és per detallar com el revisionisme va acabar per malmetre el prestigi del comunisme, entre altres coses, per ser incapaç d’igualar l’imperialisme en aquesta faceta. La qüestió és que Europa es va convertir en el focus prioritari d’aquesta activitat de gran abast estratègic per part de l’imperialisme ianqui. Principal àrea industrial del globus, a part de les superpotències enfrontades, i amb poderosos moviments obrers, el seu decantament per qualsevol dels bàndols decidiria el destí de la Guerra Freda. És aquest context el que va permetre erigir el benestar social europeu, peatge necessari per frenar el proletariat revolucionari, així com un dels pilars del soft power imperialista durant l’anterior Guerra Freda.

Per altra banda, els Estats Units van agafar el relleu geopolític i intel·lectual de l’anterior poder hegemònic, l’imperi britànic. Autèntica fase superior de l’imperialisme anglosaxó, els estrategs estatunidencs van desenvolupar les teories del heartland elaborades pels pares britànics de la geopolítica, adoptant la seva mateixa gran estratègia, però dotada d’un caràcter encara més global i intervencionista. El concepte va continuar sent essencialment el mateix: evitar l’emergència d’un poder articulat a Euràsia, amb la potencialitat de mobilitzar coordinadament els enormes recursos de la principal massa continental del planeta, és la premissa de l’hegemonia de la potència basada en les illes exteriors. L’aplicació d’aquest concepte estratègic per a Europa no es va separar un mil·límetre de les inquietuds que movien a Mackinder a començament de segle: evitar costi el que costi l’entesa entre Alemanya i Rússia. La cooperació entre aquestes dues potències, que integrés el tecnològic i intensiu capital alemany amb la massa i els recursos russos, establint la base d’aquell poder euroasiàtic, ha estat sempre el malson dels estrategs anglosaxons. Aquí ha estat sempre la possibilitat d’una autonomia estratègica europea. Aquesta és la raó geopolítica que va dur al rebuig d’una Alemanya neutral i sense tropes estrangeres, que en el context de 1945 els estatunidencs temien que pogués girar massa cap a l’esquerra, portant naturalment a posicions amistoses envers l’URSS. Aquesta és la idèntica raó geopolítica, amb una correlació de classes global totalment diferent, de la incondicional hostilitat de les diverses administracions estatunidenques, cosa que agermanava a Trump i Biden, envers el Nord Stream 2; hostilitat que no va remetre fins a acabar amb el gasoducte fet miques al fons del Bàltic. Per cert, la reintegració al concert europeu d’una Alemanya remilitaritzada i amb el seu aparell nazi tot just blanquejat en la dècada de 1950, promoguda principalment pels Estats Units, servia no només com a primera línia militar contra el bloc soviètic, sinó també als motius de disciplinar a la resta de burgesies europees, que ara tenien una altra bona raó per preferir la permanència de la màquina militar ianqui al continent com a mal menor davant la certesa d’un reinici de la competència bèl·lica interestatal i la perspectiva d’una altra hegemonia germana. Respecte a això, valgui una petita nota per assenyalar que els pobles del sud d’Europa encara tenen molt fresca a la retina l’experiència de com d’implacable pot ser el sobirà Diktat de la molt europeista burgesia financera alemanya...

En qualsevol cas, aquesta estratègia és inseparable del paper com a capitalista col·lectiu de l’aclaparador poder ianqui, que va establir el marc d’acord i cohesió comuna entre les diferents burgesies europees i es va erigir en àrbitre últim entre elles, esmorteint l’agudització d’una competència interestatal (que el mateix Estats Units havia resituat com una possibilitat amb la seva política alemanya), a la vegada que subministrava la força decisiva enfront de l’enemic de classe comú. En definitiva, la impotència, la desconfiança mútua i el terror envers l’enemic de classe van ser els gens edificants fonaments del projecte europeista. Amb el temps i per gràcia d’aquella força negativa estratègica de l’imperialisme ianqui en el seu moment d’esplendor, aquests fonaments van decantar en una entitat material positiva. Econòmicament, hem assistit a la progressiva centralització del capital financer euroatlàntic a Wall Street, el seu cada vegada major entrellaçament i la creixent participació de fons multinacionals als grans monopolis europeus. Aquesta materialitat ha quallat també com un mastodòntic aparell politicoideològic i militar. Aquest s’expressa, per una banda, en les dotzenes de think tanks i ONG, en els quals fan carrera milers de plumífers per tot el continent i els tentacles dels quals s’internen profundament en el més íntim dels centres polítics, mediàtics i acadèmics europeus. Per altra banda, té el focus també en les forces conjuntes de l’OTAN, escola d’acceptació espontània de la primacia ianqui entre l’oficialitat europea, o amb els diversos Gladio, dels quals l’opinió pública, dominada per aquells think tanks, no n’ha tornat a parlar des que Andreotti en confessés l’existència fa ja algunes dècades. L’atlantisme no és només una aliança de potències al vell estil, sinó també una estructura imperial transnacional, amb centre a Washington, però que, a diferència de la UE, sí que ha aconseguit integrar en una estructura operativa coherent (de la qual precisament la UE és només un organisme més dins d’un sistema d’organitzacions més ampli) a sectors decisius de les burgesies de la vora oriental de l’Atlàntic Nord.

La guerra d’Ucraïna i la crisi del bloc atlantista

Com ja hem explicat en altres ocasions, des del punt de vista geopolític l’origen de la guerra a Ucraïna està en l’hubris de borratxera unipolar d’aquells bojos anys 90. Ja llavors el polonès-estatunidenc Brzezinski, mentor del gihadisme afgà, va explicitar els plans imperials ianquis: conquesta atlantista de Kíev, que simultàniament impediria qualsevol recuperació de Rússia, eliminant-la definitivament del conjunt de les grans potències, i desplaçaria el centre de gravetat política del vell continent des de Brussel·les a Varsòvia. Això és bàsicament el que s’està decidint en aquesta guerra imperialista, que comença a dibuixar resultats concloents. Des del punt de vista dels objectius maximalistes de Washington, Rússia, no sense problemes i pagant un enorme preu, sembla ser capaç de resistir l’embat de la guerra proxy de l’OTAN, demostrant que és un gran poder imperialista que pot castigar severament els veïns que adoptin un rumb decididament hostil contra ella, per més alè que puguin rebre de l’Atlàntic Nord (un càlcul que segurament ha influït en el menor entusiasme mostrat per les classes mitjanes de Tiflis en el seu últim intent de revolució de colorets a finals de l’any passat). Per contra, pel que fa al programa mínim d’establir una bretxa de profunda hostilitat entre la UE i Rússia l’èxit atlantista no pot ser major. S’han debilitat enormement els vincles econòmics entre Alemanya i Rússia i les més baixes pulsions del supremacisme russofòbic europeu s’han activat sanguinàriament, amb tot l’establishment europeista, mediocres paròdies postmodernes de Churchill, quan no del Führer, convocant-nos a una croada per repel·lir les hordes asiàtiques que amenacen el seu jardí.

Aquest histerisme no és res de nou des del 2022, com tampoc no ho és l’estratègia estatunidenca. El circ mediàtic de les últimes setmanes sobre la suposada ruptura entre els Estats Units i la UE manca de substància. Precisament, no hi ha res en la política de Trump que suggereixi ruptura respecte a la geopolítica imperial dels Estats Units per a Europa. Tampoc no hi ha res en la reacció europeista que la contradigui. L’exigència de major despesa militar europea és una constant des de l’època d’Obama i el Pivot to Asia: el decreixent poder relatiu estatunidenc requereix un transvasament de forces enfront de la Xina que correlativament exigeix un major protagonisme del flanc europeu de l’atlantisme en l’enfrontament amb Rússia. Aquest augment de la despesa militar es vincula explícitament amb les exigències que els europeus carreguin encara més amb els costos de l’OTAN. La direcció antirussa de la UE, en fi, no només es manté, sinó que s’aprofundeix fins a nivells demencials. I és que no pot ser un altre el qualificatiu que li correspon al monòleg caníbal dels Macron, Sánchez o von der Leyen sobre l’enviament de tropes europees a Ucraïna, quelcom que posaria la humanitat a les campanades per a la Mitjanit. Igualment, la paraula circ encaixa com un guant per descriure tota la xerrameca europeista de les últimes setmanes sobre l’autonomia estratègica respecte als Estats Units, en un desafiament que consisteix... en fer exactament el que els ianquis exigeixen que es faci! Valgui assenyalar que per tenir alguna cosa de substància com a concepte polític concret, l’autonomia estratègica hauria d’implicar algun tipus d’estratègia diferent, autònoma, respecte al que fins aquí s’havia aplicat. De la mateixa manera, suposaria buscar altres punts de suport i altres associacions diferents de les actuals, amb els quals substanciar tal nova estratègia. En última instància, com ja hem avançat i com saben molt bé els estrategs atlantistes, a la realitat concreta aquesta autonomia hauria implicat una reorientació amistosa de la política envers Rússia.

L’actual crisi que es viu al si del bloc atlantista no s’explica per una ruptura entre els Estats Units i la UE. La crisi en la seva arrel és, en realitat, social i política i només des d’aquí assoleix llavors ramificacions geopolítiques. En realitat és la crisi del model d’acumulació instaurat durant la unipolaritat. És una crisi que s’arrossega ja des del 2008 i que és creixentment difícil de sostenir. És la conseqüència de la proletarització d’amplis estrats mitjans que formaven la base sociològica de l’imperialisme atlantista. També és la conseqüència de la creixent dificultat que el capital financer occidental troba per campar lliurement pel món, davant l’emergència de nous poders imperialistes. El malestar social intern i les demandes d’una burgesia que nota com perd la competència contra uns parells que fins fa poc menyspreava han acabat per generar una profunda fractura al si de la classe dominant dins del bloc euroatlàntic.

La segona presidència de Trump expressa la profunditat d’aquesta fractura i assenyala que avui l’epicentre de la crisi política del bloc es troba al nucli imperial. Per descomptat, les seves dissensions no tenen res a veure amb la pau o amb la llibertat. El suport redoblat al genocidi a Gaza i el reinici dels bombardeigs sobre el Iemen, d'una banda, o el cop d’Estat a Romania, per l'altra, són una mostra que el debat realment versa sobre amb qui fer la guerra i sobre quines fraccions de classe i baules subalternes de la cadena imperialista fer recaure els costos de la reestructuració. Per una banda, una facció s’aferra a la declinant inèrcia de l’hegemonisme unipolar, cada vegada més en conflicte amb la realitat. Avui dia són paradoxalment més forts a Brussel·les que a Washington. Tot i que mostren una gran insolència posant amb el Wolfsangel, mantenen certa filiació formal amb el discurs de l’ecumene liberal que prometia l’hegemonisme ianqui. Com a nostàlgics de la unipolaritat, la seva ala maximalista somia en restaurar-la i restablir el món com a indisputat camp de saqueig per al capital financer occidental, el que només és possible per mitjà d’una gran guerra que disloqui els poders imperialistes emergents. Aquest sector pensa que, si es persevera en la pressió a Ucraïna, l’Estat rus pot acabar fent fallida i proclama obertament que això crearia les millors condicions per a la veritable batalla contra la Xina. La seva ala més realista, si bé cada vegada té menys il·lusions sobre la possibilitat de derrotar a Rússia al camp de batalla, considera que el perllongament de la guerra a Ucraïna serveix als seus interessos com a mitjà de cohesió interna i estabilització del bloc, alterant el menys possible la seva estructura i equilibris interns, en la clàssica maniobra de desviar la crisi interna cap a un enemic exterior. La facció trumpista, per la seva part, es presenta cada vegada més vigorosa. No només ha canalitzat la indignació social d’amplis estrats mitjans proletaritzats, defraudades les il·lusions socialreformistes de principis de la dècada de 2010 (quelcom que hem estat advertint des de fa alguns anys i que subratllàvem a l’assenyalar la lògica històrica del socialfeixisme), sinó que sembla comptar cada vegada més amb l’aprovació d’un sector decisiu de la gran burgesia (vegeu la reconciliació amb Trump dels magnats big tech), fet que la situa en posició de ser la protagonista d’una nova reestructuració interna de règim. Tot i que comparteix la caracterització de la Xina com l’enemic principal, aquesta facció adverteix com de perillós i mancat de perspectives és el joc de l’establishment liberal tradicional. Reconeix la decreixent capacitat dels Estats Units per exercir el rol de capitalista col·lectiu global. En conseqüència, donada la urgència de la crisi social domèstica, més que especular amb nebuloses victòries globals, aposta pel nation first, per tornar a cohesionar la base social de la pròpia nació per mitjà de la imposició de costos immediats sobre les baules de la cadena imperialista en les quals es manté l’hegemonia. A més d’en el desvergonyiment annexionista i la intensificació de les guerres aranzelàries, això es reflecteix domèsticament en l’auge de les formes més descaradament racistes de nacionalisme i la consegüent intensificació de la repressió i l’explotació sobre els sectors més profunds del proletariat. En aquest sentit i ja emancipada de caretes liberals, aquesta facció es troba còmoda ovacionant la guerra racial de la qual el sionisme és punta de llança (res que, en un punt de consens clau, no recolzin genocide Joe i els europeistes). Precisament, el debilitament de Hezbol·là i l’esfondrament del baasisme sirià han generat les millors condicions en dues dècades per a l’anhelada venjança definitiva contra l’Iran. Aquesta guerra, per més perillosa que sigui, ofereix unes possibilitats d’èxit i un camp d’espoli més assolibles que el somni nihilista d’esclafar una superpotència nuclear. No en va, tant Putin com Trump reconeixen que l’Orient Mitjà està sent un dels punts tractats a les seves conversacions sobre Ucraïna.

Per descomptat, les faccions enfrontades abracen consensos clau. Acabem d’assenyalar el tancament de files comú al voltant del sionisme. En termes domèstics, no es debat que el proletariat, directament i a través del seu salari indirecte, carregarà amb els costos fonamentals de la reestructuració. Tampoc no es discuteix que a l’aristocràcia obrera li espera un altre important aprimament. Ningú no posa en qüestió la consigna llençada pel Financial Times: from welfare state to warfare state. Absent l’amenaça revolucionària que antany va forçar les concessions socials, el cop de gràcia al benestar està servit. En aquest sentit, ni tan sols hi ha controvèrsia respecte al fet que Europa pagarà un preu especial en la reestructuració del bloc: a més de la carrera d’armaments contra Rússia, que totes les administracions estatunidenques han exigit, la decadència industrial del seu bastió alemany, que Trump només busca accelerar, ja estava intensificant-se amb la guerra tan entusiastament impulsada per Biden.

Pel que fa a la guerra d’Ucraïna, és difícil de concebre una pau sòlida en les actuals circumstàncies. Ni tan sols és clar que vagi a haver-hi una treva o un armistici durador i podem endevinar la resistència i els intents de sabotatge per part del sector atlantista més recalcitrant, fortificat a la UE. Aquests intents poden generar perilloses crisis que descontrolin la guerra per interposició, duent-la a un conflicte directe d’una escala encara major. La data de finalització de la guerra pot ser una qüestió de la màxima importància des del punt de vista polític de la correlació entre diverses faccions imperialistes, tant dins com fora del bloc atlantista. És, sense dubte, una qüestió existencial per als proletaris que són segrestats i enviats a l’escorxador. No té tanta importància des del punt de vista històric de la gran estratègia de l’imperialisme ianqui. La guerra ja ha generat una profunda hostilitat entre la UE i Rússia. La primera està intoxicada per la seva pròpia russofòbia i la segona ha patit moltes baixes a mans de l’armament europeu enviat als banderistes. La guerra pot continuar un temps amb una encara major implicació de la UE que pugui compensar en part el subministrament ianqui (que, de totes maneres, avui dia encara flueix cap a Ucraïna, juntament amb la crucial informació d’intel·ligència, després de només uns pocs dies de pausa oficial). El conflicte pot també congelar-se, la qual cosa amb absoluta certesa deixarà pas a una guerra freda, amb tota la seva hostilitat i una intensa carrera d’armaments, entre la UE i Rússia. Per a Trump tots aquests són resultats acceptables i que no s’aparten dels amplis marges del gran joc de Washington: impossibilitat de l’emergència d’una gran potència euroasiàtica i estrenyiment del marge de maniobra dels poders enfrontats. Precisament, la permanència de l’enfrontament amb Rússia és en si mateix un amortidor de les amenaces a la cohesió del bloc atlantista que emanen de l’orientació nacionalista de Trump.

Ni europeisme, ni sobiranisme: internacionalisme proletari

En qualsevol cas i juntament amb aquests poderosos consensos, que mantenen fora de tot qüestionament el règim social, el que es ventila a la crisi del bloc atlantista és la reestructuració del règim polític intern dels Estats imperialistes que el componen. En benefici de qui es recompondrà la cohesió social i qui en pagarà els costos. Quines bastides ideològiques i institucionals sostindran la nova fisonomia que haurà d’adoptar l’ordre burgès. Que el debat intern es vinculi immediatament amb qüestions de política exterior i geopolítica és un altre símptoma d’agudesa de la crisi, que es resisteix a ser gestionada per mitjà de compartiments estancs, tècnicament, a la manera normal de la rutina ministerial.

De fet i com a nou indicatiu de l’origen intern de la crisi, segurament qui més va contribuir a convertir la política antirussa en una discutible qüestió de partit va ser l’establishment liberal, en utilitzar-la, a través del Russiagate, com a principal argument per impugnar la legitimitat de la primera victòria de Trump. En aquest sentit, una de les formes mistificades que expressen l’animadversió d’aquest enfrontament intestí burgès i per les quals intenta explicar-se (i reproduir-se) a si mateix és a través de la suposada antítesi entre el globalisme i el sobiranisme, fórmula acomplexada i políticament correcta aquesta última per mitjà de la qual els políticament incorrectes i sense complexos designen al seu nacionalisme. No obstant això i paradoxalment, el mateix trumpisme adopta igualment aquella forma de corrent internacional, amb característiques distintives reconeixibles i imitacions en miniatura del cabdill carismàtic, que es multipliquen com a fongs en la majoria dels països coberts per l’hegemonia estatunidenca. Que les vives personificacions del globalisme com Zuckerberg, Bezos o Musk es passin a les files del trumpisme o inclús es converteixin en executors directes de les seves polítiques sobiranistes és una mostra més de l’espuri d’aquesta contraposició, i en general de tota teoria que intenta oposar l’imperialisme a l’Estat-nació. Les perspectives que s’obren per al continent europeu demostren la complementarietat imperialista d’aquests suposats pols antagònics i la seva funcionalitat a la gran estratègia de l’hegemonisme ianqui. D’aquesta manera, la lògica nacionalista del sobiranisme només pot conduir conseqüentment a reactivar la competència interestatal entre les burgesies europees, a la lluita per no ser la víctima propiciatòria de la imposició de costos sobre la següent baula subsidiària de la cadena imperialista. En un món on els rapinyaires europeus cada vegada ocupen un espai menor, la possibilitat d’agudització d’aquestes lluites intestines, en el fons, no fa sinó relegitimar el paper del gran pare de Washington com a àrbitre últim del concert europeu. La forma amb què els globalistes de Brussel·les promouen aquest rearmament, l’única políticament possible, a través dels exèrcits nacionals europeus, va en aquesta mateixa direcció, exemplificada en la suprema ironia que el resultat més plausible de la cridòria bel·licista de Macron serà que França torni a tenir com a veí a un gran exèrcit alemany. Igualment, els sobiranistes trumpistes europeus, demostrant que no són sinó una altra corretja de transmissió del mateix imperialisme, legitimen perfectament aquest mateix rearmament. El que els globalistes de Brussel·les clamen com a necessitat davant el gran enemic rus, els sobiranistes ho veuen imprescindible davant el petit enemic nacional de torn, que, per exemple, en el cas de l’Estat espanyol vindrien a ser els marroquins. Seguint la farsa dels europeistes, els sobiranistes llencen el mateix desafiament als seus rivals... fer exactament el que aquests rivals demanden! De nou, el debat està com a molt en quin grup d’industrials es beneficiarà dels contractes per produir aquest armament necessari davant l’enemic extern. Així mateix, el debat se centra en com conceptualitzar la inevitable persecució de l’enemic intern: “populistes prorussos” o “islamo-esquerranosos woke” semblen ser les opcions. El fet que els proletaris conscients puguem ser encaixats perfectament en qualsevol dels perfils és una nova mostra de l’escàs recorregut del debat des del punt de vista del proletariat i de la similitud del que, en qualsevol cas, ambdues faccions reserven per a la nostra classe.

La pugna intestina entre faccions de la burgesia només evidencia la impotència de la nostra classe, que res té a guanyar de la victòria dels liberal-azovistes sobre els libertarians-nativistes o viceversa. Cap d’ells no proposa res que no sigui un empitjorament de les condicions de vida i explotació del proletariat i una reducció del camp de joc polític permès. Tampoc cap d’ells no proposa més que diferents vies per arribar a la mateixa guerra mundial (insistim que tots estan d’acord que l’última baula a la cadena d’enemics externs, després de Rússia o l’Iran, és la Xina). Guerra i feixisme o feixisme i guerra, tals són les opcions al menú i el rigorós ordre dels plats. Que les temeràries maniobres bel·licistes dels atlantistes europeus facin necessari posar en primer pla en aquest moment la denúncia del monstre europeista no ha de dur els proletaris conscients a transigir amb els seus suposats rivals sobiranistes. De fet, l’europeisme, versió regional d’aquella gran conspiració globalista, tot i que és una amenaça des del punt de vista de la gran lluita de classes per la seva capacitat per detonar immediatament una guerra mundial, té ja escàs prestigi entre l’avantguarda. Lluny queden els temps en què oportunistes i revisionistes abraçaven unànimement el xovinisme i l’exclusivisme supremacista i autocomplaent del jardí europeu i proclamaven la seva pròpia Europa, adjectivada a gust de la fracció de classe a la qual buscaven fer empassar la seva mercaderia: Europa dels treballadors, dels pobles, etc. Només uns pocs oportunistes, per a més indicacions amb butaca europarlamentària i ressuscitats per l’estultícia oportunista de Sumar (igual que abans la seva pròpia estultícia oportunista va aconseguir ressuscitar al PSOE), són capaços de seguir parlant, tot i que tímidament i sense gaire convicció, del suposat “ADN antifeixista d’Europa”. No caldrà insistir per part nostra que si alguna cosa està en els gens del monstre europeista no és cap altra cosa que el més descarnat anticomunisme. En els darrers sospirs de la seva decadència, la suposada Europa de la pau ha acabat cridant Wiederaufrüstung!, “rearmament!” en bon alemany. En el seu estadi final, l’Europa dels valors humanistes, suposada alternativa al militarisme ianqui, ha acabat sent el més segur fortí de l’OTAN, demostrant que mai no va poder transcendir la seva naturalesa com a organisme de l’hegemonisme ianqui.

Malgrat això, no es pensi que aquest desprestigi de l’imperialisme en la seva versió europeista anés a impulsar als nostres revisionistes cap a posicions independents de classe, quan poden, una vegada més, deixar-se arrossegar pel corrent ideològic hegemònic de torn. En certa manera, l’espantaocells del globalisme no és sinó el reflex a la consciència espontània de la solidesa i centralització assolida per aquell capital financer transnacional que ha crescut sota l’hegemonia ianqui. Per descomptat, davant la personificació d’una classe burgesa internacional l’últim que se’ls hi podria ocórrer als revisionistes era oposar-li una classe revolucionària internacional. Només faltaria! Espectre polític en grau extrem de descomposició, un grup nodrit de revisionistes europeus han preferit córrer darrere dels neofeixistes, avantposant les identitats ètniques i nacionals a la classe i assumint realista i responsablement que el caràcter internacional de la nostra classe és un “problema” i que l’Estat burgès és un actor legítim per al tractament de tal “problema”. Socialxovinistes irredempts, mai no deixaran de postrar-se davant qualsevol versió de l’exclusivisme que l’hegemonia burgesa circumdant els posi enfront, ahir l’europea, avui la més estretament nacionalista.

En un món que se sumeix en la barbàrie a un ritme vertiginós és més necessària que mai una alternativa proletària independent, per definició, revolucionària i internacionalista. Si en l’àmbit de l’agitació és urgent assenyalar el perill immediat que suposa el militarisme del monstre atlantista europeu, en el pla de la propaganda al si de l’avantguarda continua sent necessari redoblar la lluita contra la normalització dels prejudicis nacionalistes i l’hegemonia del socialxovinisme. Des del punt de vista polític, en una època d’agudització de les contradiccions interimperialistes i d’ofensiva reaccionària en tota línia, quan la mateixa burgesia als seus debats és incapaç de separar els assumptes domèstics de les qüestions internacionals, l’avantguarda marxista-leninista ha de parar especial atenció a aquesta dimensió. I no parlem només des del punt de vista teòric o de l’anàlisi de la realitat, sinó de l’oportunitat política de teixir xarxes de coordinació i solidaritat internacionalista al si de l’avantguarda. Aquestes xarxes no només podrien ser un bon suport tàctic per a les tasques estratègiques de reconstitució ideològica universal i de reconstitució del Partit Comunista a cada lloc, sinó que, en una època en què la barbàrie imperialista posa la guerra i el genocidi a l’ordre del dia, podrien ser una garantia per a la pervivència de l’avantguarda marxista-leninista i l’horitzó de la Reconstitució.